Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

La felicitat neta del món

Aquesta setmana m’ha fet gràcia llegir un article que explica el nivell de felicitat de cada país i del món sencer. Clar, la felicitat és una dada absolutament subjectiva. Truquen, et pregunten si ets feliç o no i a fer l’estadística. Primer que no és tant fàcil respondre. Tu què diries? Ets feliç? Sí o no? No hi ha termes mitjos. Bé, el fet és que el resultat diu que al món hi ha un índex del 40% de felicitat. Si fos del 0% voldria dir que la meitat és feliç i la meitat no. Si fos d’un -100% voldria dir que tothom és infeliç. Doncs tenim un superàvit del 40% en felicitat. Per països, l’estat amb un índex més alt de felicitat és Fiyi. Les illes. Un país amb el 89% de felicitat neta. I on cada persona sobreviu amb un sou de 3.500€ l’any. El segon país més feliç del món, amb un índex del 84% és Nigèria, on cobren 1.700€ per any. El tercer país ja és els Països Baixos, amb una renda per càpita de 32.000€, i un índex del 77%. I a Espanya, som feliços? Segon això, tenim un índex del 55%. O sigui que sí, som més feliços que la mitjana planetària.

Consciència global

L’altre dia parlava amb un amic meu, un alter ego anomenat Shelin. En Shelin, que és patge dels Reis Mags d’Orient, va estar recollint cartes dels nens i nenes de Sant Feliu els dies previs a l’arribada de ses majestats. I en aquests dies va escoltar els desitjos d’alguns infants excepcionals. N’hi havia que no demanaven (només) joguines, sinó també coses que per a ells tenien molt valor. Una nena demanava que li portessin un ronyó nou per a la seva mare, perquè no hagués d’anar a l’hospital cada dia.  N’hi havia d’altres que miraven pels regals dels altres nens, i demanaven que tota la canalla tingués regals el dia de Reis. I just després de la cavalcada, una nena es va acostar al patge Shelin perquè li digués als Reis una cosa molt important: que ella el que desitjava amb més força era que tothom tingués el que necessitava. Que el que li faltaven diners tingués diners. Que el que li faltava menjar tingués menjar. Que tothom tingués de tot. I això, al patge Shelin, li va arribar molt endins. I li ho va dir immediatament a en Melcior.

Res pot sortir malament. Això és el que m’ha fet pensar aquest desig de la nena. Que res pot sortir malament amb aquestes personetes tan excepcionals que tenim al món. Jo sempre he dit que s’equivoquen aquells que subscriuen la frase llatina “Homo homini lupus”, “l’home és un llop per als homes”, és a dir, que som dolents, violents, per naturalesa, que pensem en els nostres propis interessos. Escoltar el desig d’aquella nena, de benestar per a tothom, em reafirma en la convicció que la bondat, l’amor, és l’única naturalesa humana. La nostra essència. Així que si penses ser malvat, necessitaràs una excusa, perquè has nascut sent amor pur.

Tots som un

A la Wikipedia he llegit que la locució llatina originalment és més llarga, i diu ”llop és l’home per a l’home, i no home, quan desconeix qui és l’altre”. És a dir, que només som un perill per a nosaltres mateixos quan no coneixem l’altre. Quan no hi veiem la nostra pròpia essència en els altres. Potser per aquesta raó- No, “potser” no. Segur. Ho subscric. Quan vols fer el mal, quan has de fer alguna cosa malvada, el que fas és aïllar-te de l’altre. Separar-t’hi. Veure’l com un estrany, com algú que no té res a veure amb tu. Potser per això hi ha gent que és insensible a fer mal als altres… perquè s’ha separat mentalment de la resta d’éssers i els veu com entitats a part. Aaaaah, amics… però és que en realitat… tots som un.

I un missatge que he vist escrit a mà dins d’un cor gegant de color rosa: “Deixa de tenir por del que podria anar malament i pensa en el que podria anar bé”.

Així que pensant en tot això, pensant en el que podria anar bé, pensant en què tots som un, pensant en què res pot sortir malament quan escolto el desig de la nena que vol que tothom tingui el que necessita, pensant en què, malgrat que a tot arreu ens diuen que estem passant una mala època, som feliços… pensant en tot això arribo a la conclusió que la màgia existeix. I que l’hem d’exercir.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Quin color?

Com han anat aquestes festes? Què ens han aportat? Han estat maques, felices o depriments i tristes? Com que el món del color de les ulleres amb què el mirem, podríem dir que el Nadal ha estat com nosaltres hem estat. Cada vegada veig més clar això de projectar la nostra personalitat en els altres. Allò que diuen que tothom veu els defectes en l’altre però no en un mateix. I basat en això, es diu que quan ens fa molta ràbia algun aspecte d’una altra persona, això és que probablement nosaltres veiem aquest defecte en nosaltres mateixos, i per això ens fa ràbia.

Això per un costat, i per l’altre, que projectem el nostre estat d’ànim a tothom. És a dir, que tot ho filtrem a través del nostre estat d’ànim. Per això, quan estem enfadats i conversem amb algú, sovint ens creiem que les paraules d’aquest algú estan enverinades, que ens vol mal. Quan en realitat és que nosaltres ens estem enverinant a nosaltres mateixos. Per aquesta raó és tan important parlar honestament. Perquè així no hi ha malentesos. I a més, qui voldria construir una vida a partir de mentides? No serieu feliços. Ho sé, ho he provat.

Sóc una escombra

Quan ets infeliç, no sé si us ho ha passat mai, però a mi sí… quan ets infeliç i camines pel carrer, sembla que vagis recollint la infelicitat de la gent amb qui et creues. Jo tenia la sensació que era com una escombra que anava recollint i quedant-se amb tota la brutícia emocional de les persones amb qui em creuava. Era una sensació molt desagradable, que em feia venir ganes de no sortir de casa. En canvi, quan ets feliç pots fer el contrari. Recollir tot allò bo de la gent. Caminar per la vida centrant la teva atenció en tot allò que t’agrada de les persones i incorporar-ho a tu. Això no vol dir que l’altre es quedi sense, sinó que tu també ets capaç d’incorporar al teu ésser allò que t’agrada de l’altre persona. Un hàbit, una forma de pensar, una forma de parlar, una característica, una actitud… Quan ets feliç reculls tot allò que coincideix amb el teu estat d’ànim. Perquè sempre és més senzill i natural fixar-nos i recollir allò que és similar a nosaltres. Proveu a fer-ho: quan sortiu al carrer, observeu la gent amb què us creueu i recolliu-ne la felicitat.

Que com ha anat el Nadal? Ha anat tal i com jo he volgut que anés. Molt bé, en el meu cas, gràcies per l’interès. A més, trobo que ara els regals de Reis s’han transformat. Gràcies als canvis que està vivint el món en l’economia, ara els regals ja no són objectes innecessaris que acumules en algun lloc. Ara els regals són útils, funcionals de debò. Clar que tot és relatiu, i el que per a tu pot ser innecessari jo puc trobar-ho útil. En tot cas, potser del que es tracta és de regalar amb consciència. Al final tot es redueix a viure amb consciència, no posar el pilot automàtic i apa, som-hi. Viure posant tota la intenció el tot allò que fem. Penseu que ja som al 2012, i segons els Maies algun canvi dels grossos s’està coent… No sé què serà, però més val que, sigui el que sigui que hagi de venir, ens enganxi sent feliços i gaudint amb consciència del present. Perquè, com sabeu (ja ho diu la mateixa paraula), el present és un regal.

Així que pensant en tot això, pensant en regalar amb consciència, pensant en què el present sí que és un bon regal, pensant en anar recollint la felicitat de les persones amb qui ens creuem, pensant en incorporar a nosaltres mateixos allò que ens agrada dels altres, pensant en parlar honestament, sense mentides ni segones intencions, pensant en què aquest Nadal, igual que tot l’any, l’he vist amb el color del vidre que m’he posat a les ulleres… pensant en tot això continuo convençut, un any més, que la màgia existeix, i que ho impregna tot.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Estem regalats

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li darem un tall. Comprar, gastar, atipar-se, apuntar-se al gimnàs… Són les obligacions que ens regalen ansietat en aquestes dates. Quina manera tan curiosa de celebrar el solstici d’hivern! Ara que, simbòlicament, té molta força, això del solstici. Celebrem que torna la llum. Que s’acaben 6 mesos en què la foscor ha anat guanyant terreny al sol, i ara tornem a il·luminar-nos per sortir de les tenebres (tota una metàfora). Clar que després, les religions han anat incorporant a aquesta tradició les seves pròpies històries, que ara per a moltes persones ja són inseparables de la celebració de les festes de Nadal, de la nativitat, que és com ens han dit que s’ha d’anomenar.

Bé, més enllà del fet que cadascú celebra el que vol (o el que la seva educació li ha ensenyat a celebrar), la realitat és que són dates d’ansietat i consumisme (dos termes que acostumen a anar junts). Comprem, comprem. Encara que no sapiguem què comprar, cal regalar alguna cosa. “No sé, ja voltaré a viam si em ve la inspiració divina i compro algun regal”. Una vegada, quan em van fer un regalet (no era Nadal ni celebrava res en especial), em van donar una bona definició del què volia dir regalar. Al menys, és la definició que més m’agrada. Em van dir “em venia de gust regalar-te això, que vaig trobar i vaig pensar que t’agradaria. No t’ho regalo perquè m’ho agraeixis, ni t’ho regalo perquè estiguis en deute, sinó que t’ho regalo perquè em ve de gust regalar-t’ho”. I trobo que és la veu de la saviesa. I és tot el contrari d’allò que fem en aquestes dates, en què la pressió del calendari ens diu que el que toca és comprar regals. I si no compres res, no compleixes. Per tant, regalar ja no és una sorpresa, un plaer; sinó que és la norma. I, saps què passa? Que jo i les normes no som gaire amics…

Aferrament

A més, en la meva curta vida he anat descobrint que, efectivament, com més tens, més por tens de perdre-ho. D’això n’hi diuen aferrament. Estar aferrat a alguna cosa és ser esclau d’allò; tu no ho tens, sinó que et té ella a tu. Per tant, en aquest aspecte, propietat és sinònim de por. No sé si això s’extrapola a les coses grosses, perquè jo no tinc grans propietats. No tinc ni pis, ni cotxe, ni parella… Però sí sé el que sento quan faig neteja a casa. De tant en tant, faig una neteja a fons i llenço tot allò que no necessito. Vaig començar ja fa anys amb unes revistes que anava acumulant. Perquè les acumulava? Per si de cas. Per si de cas què? I jo què sé, si ara amb internet es troba tot de seguida! I he continuat fent neteja periòdicament. Tots tenim coses que guardem “per si de cas”. Però en realitat no les necessitem, i l’únic que fan és ocupar lloc a la nostra motxilla. Això ho vaig veure en una pel·lícula, “Up in the air”, on el George Clooney viatjava constantment i no tenia cap lligam enlloc. El seu personatge parlava precisament de portar a la maleta l’estrictament necessari. De no carregar-nos massa pes. Com a metàfora de la llibertat que proporciona el no estar aferrat a les coses, o als llocs, o a les persones. Al final el missatge de la pel·li anava en direcció contrària, però bé, tothom s’equivoca. Fins i tot els guionistes. Per tant, reivindico el costum de llençar coses. O no llençar-les, revendre-les a eBay o donar-les a algú que les necessiti. Però fer neteja de tot allò antic i que ja no necessitem. A mi em va sorprendre l’efecte terapèutic de desprendre’m d’allò innecessari. Clar que si després compres substitutius d’allò que has llençat, no serveix per res… bé, sí, per destruir el planeta.

I una altra cosa antiga que trobo que acostuma a aflorar aquests dies són les converses repetitives. Celebres les festes amb les mateixes persones, i trobes que, any rere any, les converses són les mateixes. Canvien en la forma, en el tema, però el fons i l’esperit no canvia. I com que ja coneixes per on aniran els trets, tot resulta força avorrit. Per sort, hi ha glorioses excepcions. Així que jo visualitzo els objectes antics i també els patrons mentals antics com vestits vells, on no ens sentim gaire còmodes. Segurament costa, al principi, adonar-nos que no hi estem còmodes, perquè com que fa tant de temps que els portem, ens hi hem acostumat. Però quan ens traiem aquests vestits antics, la sensació de llibertat és renovadora.

Tant fa quan t’ho proposis

I dels propòsits d’any nou què me’n dius? Jo trobo que són una arma de doble fil. Són com els desitjos que es demanen abans de bufar les espelmes. Jo crec que has d’estar preparat mentalment i emocionalment per fer-te un propòsit d’any nou o per demanar u desig (que és el mateix). Per fer-te un propòsit, per fer un canvi en la teva vida, no fa falta que canviï el número de l’any al calendari. Fa falta que tu hi posis totes les fibres del teu ésser en fer realitat aquell propòsit. Has d’estar convençut, has de voler-ho, realment. És a dir, que la màgia està en el teu propòsit, no pas en la data o l’efemèride en què el formulis.

Així que pensant en tot això, pesant en la força dels propòsits, es facin quan es facin, pensant en els patrons mentals que ja no ens fan servei, pensant en no carregar massa la motxilla, pensant en fer neteja i alliberar-nos d’allò antic, en evitar l’aferrament, que ens porta a la por (i la por, com deia en Yoda, és “el camí cap al costat fosc de la força”), pensant en regalar quan ens surti de dins, de regalar amb amor i no pas perquè ens ho marqui el calendari comercial… Pensant en tot això m’adono que, ara i tot l’any, i pels segles dels segles, la màgia existeix.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

No ho puc garantir

Ja s’acosta Nadal. No no, era broma. No parlaré del Nadal. Total, en parlarà tothom. Vull compartir amb vosaltres, una setmana més, algunes de les meves filosofades. Ja sabeu que m’agrada dir (perquè és cert) que aquestes reflexions que em faig són per a mi. Escriure-les m’ajuda a fer-me conscient dels meus pensaments. Després les llegeixo aquí a la ràdio, però és un plus. Abans igualment les escrivia. Potser amb menys freqüència, però vet aquí la raó per la qual vaig obligar-me a fer-ho setmanalment per la ràdio! Bé, com deia, són reflexions per a mi. Vull dir que jo no aconsello, i si algú mai decideix agafar aquestes reflexions i fer-se-les pròpies, que sàpiga que ho fa sota la seva responsabilitat. Les meves filosofades no venen amb garantia. Perquè són per a ús privat, però obert. Són com una sessió de psicoanàlisi pública. Dit això, som-hi.

Els iaios de la piscina

Depenent de l’hora que vaig a la piscina, aquí a Sant Feliu, em trobo un tipus de persones o un altre. De “musculitos” sempre n’hi ha. En hores d’estudi no hi ha gaire joves, sinó més aviat àvies. I el migdia és l’hora dels avis. Com que al final, al vestidor del Complex Municipal de Piscines, acabes coincidint amb la mateixa gent, no pots evitar adonar-te del seu discurs. Hi ha dos senyors grans que cada vegada que conversen n’hi ha per fugir corrent. Tota la seva conversa es redueix a “pues aquí, a pasar el rato… porque arreglarnos no nos vamos a arreglar… esto de la edad ya no se arregla… pero bueno, qué le vamos a hacer”. I en diuen de més grosses, eh. No sabria reproduir-les amb fidelitat, ara, perquè, honestament, procuro no escoltar-los. Si els escoltés em deprimiria. De fet, alguna vegada se m’ha escapat algun riure per sota el nas quan he sentit com es queixaven. Els que sou fidels oients de Ràdio Sant Feliu ja sabeu què en penso del llenguatge. Ja sabeu que crec que és l’expressió del pensament, i que tal com el modelem, així es modelarà el nostre pensament, potser el nostre sentiment, i, a la llarga, la nostra vida. Però aquesta vegada no vull parlar d’això sinó dels temes de conversa.

No fa gaire vaig llegir (no recordo en quin llibre) una frase que venia a assimilar dos conceptes. La frase deia alguna cosa com “dedica temps a allò que t’agrada; si no tens aficions, si ets una persona trista, llegeix per trobar noves preferències”. Mai m’havia plantejat que una persona sense hobbies, sense aficions, fos una persona trista, una persona avorrida. Però és possible que sigui així. Clar, i això limita molt el teu tema de conversa. Les dones encara se salven, perquè, encara que no tinguin aficions, en general, són molt més comunicatives, són més avesades a expressar els seus sentiments i afers personals… i això els assegura tema de conversa. Però els homes no acostumem a compartir tant els nostres sentiments, els homes tenim més dificultat per expressar des de l’àmbit més íntim. Els homes no acostumem a parlar d’emocions i sentiments. Bé, gràcies a Déu (o gràcies al cosmos) hi ha glorioses excepcions. Hi ha qui no calla, hi ha qui sempre en parla, del món interior. Hi ha qui sempre filosofa.

Opcions infinites

El que vull dir és que el món està ple d’opcions i possibilitats. Que tenir preferències sobre totes aquestes opcions és natural i sa, i que saber dedicar temps a allò que ens agrada és imprescindible per no ser persones tristes. No creieu? I un altre grau, més enllà de l’afició, és la passió. És vertaderament diví quan algú està apassionat per alguna cosa. Aquella energia que hi poses, aquell entusiasme, aquell amor… En això pensava ahir quan vaig veure per la tele el Joan Baeza, dels pessebristes de Sant Feliu, que va mostrar la seva passió al programa “Divendres” de TV3. Pensava “quina paciència per dedicar tantes hores a fer totes aquelles figuretes!”. Quanta passió.

Així que jo crec que és vàlid el consell d’aquest llibre el títol del qual no recordo: “si no tens aficions, si ets una persona trista, llegeix per trobar noves preferències”. Llegeix per ampliar el teu món, diria jo. Per fer el teu món més gran. I ja de pas, també amplies el teu tema de conversa. Però dels temes de conversa hi ha una altra cosa que cada vegada m’adono més: els que no saben estar en silenci. Jo n’era un. Quan et trobes amb algú i et sents obligat a iniciar una conversa, per convenció social, i se t’acaba el tema. Es crea un silenci incòmode, i l’ansietat et fa buscar nous temes per trencar aquest silenci. A mi em passava molt. De fet, alguna vegada encara em passa. Però ja no tant. Estic aprenent a perdre-li la por al silenci. Perquè diuen que en el silenci et trobes amb tu mateix, igual que en la soledat. I per tant, diuen, si estàs incòmode en el silenci, o si sempre evites estar sol, és que no suportes la teva presència. És que et sents còmode estant només amb tu. Ai ai ai… això diu molt de tu (i no en el sentit que ho diuen a “La Marató” de TV3).

Així que pensant en tot això, pensant en aprendre a no incomodar-me per estar en silenci, pensant en la passió que hi posem en les nostres aficions, pensant en dedicar temps a fer allò que ens agrada per no se persones tristes, pensant en les malaltisses i repetitives converses dels iaios de la piscina… pensant en tot això arribo a la conclusió que la màgia existeix.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

La loteria de la vida

Ara són dates d’anuncis de Nadal, i el que no falla és el de la Loteria Nacional (d’Espanya). Ahir vaig llegir que aquest any, en comptes de 85.000 números n’hi ha 100.000. Tot i això, diuen que la probabilitat que aquest any toqui la grossa de Nadal continua sent la mateixa: el 0,7%. També he llegit una cosa que m’ha fet molta gràcia: que la loteria és l’impost voluntari dels que no saben matemàtiques. Jo no hi hi jugo, a la loteria. Hi vaig jugar un any, i com que no em va tocar, vaig decidir no tornar a gastar-me els calés en jocs d’atzar. I quan algú em vol vendre una participació em sap molt greu dir que no, igual de greu que em sap quan un músic ambulant a la Renfe demana diners. Els dos casos tenen una cosa en comú: si no compro o no dono diners em sento mala persona; si sí que en dono, em sento un imbècil que ha caigut en el xantatge emocional.

No ho sé, però de vegades tinc la sensació que això de la il·lusió de la loteria no és sa. Que és una il·lusió falsa, no és de les que et fan venir papallones a l’estómac, sinó de les que et fan venir retortijones (el que en català seria recargolament de tripes, però que en castellà queda més bast; retortijones). Quan s’acaba el sorteig i no t’ha tocat et sents pitjor que abans, però l’any següent tornes a caure. I això en el millor dels casos. El pitjor és que et toqui. Que et toqui la loteria, tothom ho diu, és la ruïna. Desestabilitza l’economia personal o familiar fins a fer-la caure. Perquè de cop i volta et trobes amb uns diners que no saps què fer amb ells, no saps com els has de gestionar… Només saps en què t’ho gastaràs. Jo crec que has de ser una persona molt sàvia per no morir econòmicament en cas que et toqui la loteria. I a més, els diners no donen la felicitat, diu la dita popular.

L’egoisme de l’Eric

En la meva creuada per anar explorant mentalment els camins de la felicitat, em pregunto si serà veritat el que llegeixo a alguns llibres, que diuen que tots seriem més feliços si fóssim més egoistes. Sí, sembla paradoxal, perquè egoisme s’acostuma a estar relacionat amb falta d’empatia, falta d’amor al proïsme, falta de connexió amb l’entorn. Jo encara no acabo de veure-ho del tot clar, però sembla que els savis apunten a que si tots fóssim més egoistes, el món aniria molt millor. Imagino que deu venir per allò que si ens ocupem de nosaltres mateixos no intentarem controlar els demés, no? Que és l’afany dels que busquen poder: controlar els demés. És com allò del paradigma de control cap endins o cap enfora. Sí, el que viu en un paradigma de control cap a enfora, quan pateix un contratemps tendeix a buscar culpables en el seu entorn, vol culpar el món, perquè ell és la víctima d’un univers que complota contra ell. En canvi, qui viu en un paradigma de control cap endins, quan pateix un contratemps, el que fa és fer-se’n responsable i buscar solucions. Perquè ell és qui té la clau per sortir-se’n, i això no depèn de si aquell dia fa sol o fa núvol.

Potser si entenem l’egoisme d’aquesta manera sí que puc estar-hi d’acord, que si tots fóssim més egoistes, el món aniria millor. Un exemple d’aquest egoisme el tinc en un amic meu a qui admiro molt: l’Eric. L’Eric ara viu a Moçambic, amb la seva parella i la seva filla. Formen part d’una ONG anomenada Fundació Khanimambo, que ajuda als nens de Xai-Xai a Moçambic. Han construït una escola, donen suport a les famílies aportant medicaments i menjar, ajuden a construir cases per les famílies que ho necessiten… Quan ens trobem amb l’Eric i ens ensenya fotos, i ens explica històries d’allà, se li nota que vibra amb el que fa. Que no desitja fer una altra cosa. I un dia, parlant del voluntariat, d’ajudar els més desafavorits, em va dir una frase d’aquelles que se’t queden gravades. Em va dir: “Jo no faig tot això pels altres. Ho faig per mi. Perquè sóc feliç fent-ho. O sigui que ho faig per egoisme”.

Escoltem-nos

Cada vegada que penso en això que em va dir quedo més convençut que té raó. I que tan de bo tots fóssim tan egoistes com ell. Que si tots ens escoltéssim realment, si escoltéssim els nostres desitjos reals… no l’ansietat que ens provoca els falsos desitjos, els desitjos tòxics… sinó allò que ens motiva, allò que ens apassiona més enllà de les capes d’artificialitat que ens col·loca la societat… si féssim cas del que ens diu la nostra intuïció que hem de fer, perquè és allò el que voldríem fer eternament… el món seria un lloc perfecte. I, ara diré una bajanada, però potser el que la nostra generació desitja fer és contribuir a fer conscient al món, que un altre món és possible. I potser per aquesta raó se’ns ha donat la oportunitat perfecte per demostrar-ho, en forma de crisi, de desigualtats socials, de retallades de drets, de destrucció del planeta… No ho sé, és una bajanada, però de vegades hi veig alguna connexió.

Això de l’egoisme i de seguir la nostra intuïció, els nostres desitjos sincers, crec que connecta molt amb allò de la guia emocional. “Allò que a mi em fa sentir bé, sé que és el correcte”. Si noto aquell nus a l’estómac… mmm… això no acabarà bé, deixa-ho estar. T’imagines que tothom actués així? De forma honesta? Fluint amb la porció d’univers que som cadascú de nosaltres? Wow, el món seria un altre. I jo crec que veuré aquest món. I ho crec perquè, els dies que me’n recordo, intento construïr-lo.

Així que pensant en tot això, pensant en fluir, en seguir els desitjos sincers, pensant en l’admirable egoisme de l’Eric, pensant en situar-me en el paradigma de control cap a endins, i no prenent el rol de víctima que busca culpables, pensant en l’anunci de la loteria de Nadal que ens infecta de falses il·lusions… pensant en tot això em venen ganes de dir que, no la sort, sinó que màgia us acompanyi. Perquè la màgia, estimats, existeix.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

El pilot automàtic

Fa dues setmanes que faig molt enfeinat. No paro. Semblo un zombi que va complint amb les tasques de l’agenda, i que va omplint forats encara lliures. No us enganyeu: m’agrada tenir coses a fer. Però estem amb el mateix de sempre: ve tot de cop. Tinc una amiga que sempre m’ho repeteix, “tot en excés és dolent“. I és que quan venen les coses, venen juntes i sense avisar.

Aquests períodes de tanta feina concentrada són una mica convulsos. Segons el diccionari, convulsió significa “Contracció violenta, involuntària i patològica dels músculs esquelètics que determina moviments irregulars localitzats en un grup muscular o en diversos o bé generalitzats per tot el cos“. Resumint: que se’t contrauen els músculs sense que ho vulguis. Per la tensió, clar. I així acabem, que en èpoques d’estrès comencem a patir contraccions musculars, mal d’esquena… El nostre cos se’n ressent. Però, de mica en mica, cada vegada suporto aquests pics d’estrès amb més calma. Pensem-hi. Què passa quan no pares? Que no tens temps de reflexionar. De pensar. No et fixes en el que fas, no hi poses tota la teva atenció, perquè tens la sensació que si et recrees en allò que fas estàs perdent el temps i la següent entrada del teu calendari, de la teva agenda, t’enganxarà de seguida. No estàs present. Per tant, poses el pilot automàtic. Quan vaig estressat, poso el pilot automàtic.

Això, de fet, està explicat científicament. Jo ho he sentit de diverses fonts. Ara no sabria citar-ho fidelment, però crec que té a veure amb una zona del cervell que es diu l’amígdala, que és la que pren el control del cos en moments d’estrès, en què els nostres avantpassats necessitaven concentrar les seves forces per fugir corrents d’algun depredador, per exemple. En tot cas, aneu a la web de TV3 i veieu els dos programes de “Singulars” on van entrevistar el metge Mario Alonso i allà ho explica de meravella.

El pilot automàtic. Quan anem amb la directa per la vida, el dia se subdivideix en franges horàries que cal superar… i així és més difícil gaudir amb allò que fas (que és la filosofada que vaig deixar anar la setmana passada, quan deia que el secret estava en aconseguir gaudir d’allò que fas ara mateix). Clar, si vaig amb presses, no sé ni tan sols si sóc jo qui fa tot allò que faig. Perquè no hi poso tota la meva presència. Ho faig tot automàticament, per inèrcia, com quan camines pel carrer escoltant la ràdio i de cop i volta tornes en sí i ets en una cruïlla però no saps com hi has arribat, no recordes els carrers que has travessat. Doncs això és igual. És impossible viure així sempre. I a més t’agafen mals musculars.

La matèria prima

Però de vegades ho has de fer. A mi escriure m’ajuda a prendre contacte amb mi mateix. Sempre ho repeteixo. Així, trobo que si faig habitualment l’exercici de mirar-me endins, aquest exercici d’introspecció, d’observació… aleshores trobo que és més senzill fer-ho en èpoques d’estrès. Perquè ja hi estic més acostumat. I en relació a aquest tema, vull parlar del mal d’alzheimer. Sense ser-ne un expert, però trobo que és un bon exemple que tots coneixem. Les persones amb alzheimer van perdent la memòria, diuen que progressivament es tornen com nens petits. I això em porta a pensar què som nosaltres. Som la nostra ment? La nostra memòria? El nostre comportament? O som allò que queda quan tot això s’erosiona? Si és així, no creieu que val la pena polir cada dia aquesta matèria primera de què estem fets per, si mai ens trobem que no podem passar-la pel filtre de la ment i la memòria, ens quedi una bona essència?

Penso, per exemple, en la gent malhumorada. Una persona permanentment enfadada amb sí mateixa… Potser aquesta persona, pels imperatius socials o per l’educació que ha rebut, en el dia a dia reprimeix aquest mal humor i actua de forma cortès. Però per dintre el corroeix el sofriment. Si aquesta persona, un dia va perdent la memòria, l’habilitat de passar pel sedàs de la ment tots els seus sentiments, l’habilitat social… què en queda?

Per tant, en aquest sentit, crec que tots nosaltres disposem d’una eina valuosíssima com és la ment, que ens permet aprendre sobre el nostre món, l’exterior i l’interior. I crec que val la pena que aprofitem a modelar la forma com som des de dins, des de l’ànima, no des de la raó. Així que, reinterpretant aquella frase de James Dean de “viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic”, jo diria, “viu plenament, sense preocupar-te per la mort i deixa una ànima bonica“… si és que s’ha de deixar.

Així que pensant en tot això; pensant en la meva agenda apretada que aquesta setmana no m’ha permès preparar una secció més llarga per la ràdio, pensant en els zombis estressats, en el pilot automàtic que ens allunya del moment present, pensant en les contraccions musculars que té tot això com a conseqüència, pensant en què som, en què queda de nosaltres si una malaltia ens degenera la memòria, la identitat, pensant en que val la pena valer-nos de la ment ara que podem per anar entrenant l’esperit… pensant en tot això, i malgrat l’amígdala que em té segrestat i que aquesta setmana no em deixa pensar lliurement… malgrat això, continuo creient que la màgia existeix.

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

La felicitat, aquella gran cosa

Diuen els savis que el secret de la felicitat és… bé, no sé què diuen els savis. Deuen dir moltes coses. El que sí que tinc jo és un barem per classificar el savi del que no ho és. Si una persona creu en la felicitat, aquell és un savi. Si no hi creu, per a mi és un fals savi. Un cínic. Per tant, jo crec que els savis són els militants de la felicitat, de la pau, de l’harmonia. Sé que queda molt hippy, però últimament estic molt atent a allò que ens mou. El perquè de les coses. La motivació que hi ha al darrera, l’esperit, l’ànima de tot allò que fem, pensem, i diem. I abans de fer alguna cosa intento sempre (sempre que me’n recordo) preguntar-li abans a les meves emocions a viam què en pensen.

És allò que diuen de la guia emocional, no? Per exemple, a mi hi ha situacions que em provoquen mal de panxa. Aquesta és la meva alarma general. Quan noto el nus a l’estómac, mmm, malament. Significa que no estic en sintonia amb allò que estic fent o pensant o dient en aquell moment. Aleshores, tinc dues opcions: una, fer cas de la meva alarma emocional, parar, reflexionar i obrar en conseqüència. O dos, passar per alt l’alarma i continuar amb l’actitud que m’està generant el mal de panxa emocional. Clar que quan trio aquesta segona opció no puc seguir parlant des de les emocions, sinó només des de la ment. Passar del que em diu el cor i parlar des de la racionalitat. Que és, trobo, el que li passa a la nostra hiperracionalitzada civilització.

A mi m’agrada o I like?

Però bé, la felicitat. Una vegada vaig llegir que el secret de la felicitat és que t’agradi allò que fas en aquest precís instant. És a dir, que la solució al gran mal de la infelicitat és gaudir, xalar, disfrutar d’allò que estem fent en aquest precís instant. Que t’agradi. Deixeu-me fer un parèntesi per analitzar el verb agradar. Agradar és un verb que en català i castellà s’utilitza en tercera persona. El subjecte d’una oració amb aquest verb és sempre allò agradat, no pas las persona que té la preferència. Si jo dic “M’agrada la ràdio”, el subjecte és la ràdio. En canvi, en anglès aquest verb funciona diferent. En anglès, el verb like (to like, per dir-ho bé), és en primera persona, no tercera. Per tant, en anglès diríem “I like radio”. Que seria com dir “Jo m’estimo la ràdio”. O sigui, que en anglès el protagonista del fet d’agradar una cosa és la persona, en canvi, en català, el protagonista és la cosa. “La ràdio m’agrada” o “I like radio”.

Doncs bé, trobo que és més encertat, de cara a la meva filosofada d’avui, és la versió anglesa. Perquè el fet que alguna cosa t’agradi o no, no depèn de la cosa, sinó de tu! És a dir, ets tu el responsable de gaudir amb alguna cosa, no pas la cosa. La cosa només existeix, i punt. Ets tu qui li posa l’esperit, l’actitud, de gaudir-la o no. Trobo que això és molt útil perquè situa el centre de l’acció dins nostre, i no fora. Bé, és evident que cadascú té els gustos que té i li agraden unes coses o unes altres de forma natural. Però un altre llibre que vaig llegir, de l’autor Eckhart Tolle, parlava de les “tres modalitats d’acció desperta” (que potser també podríem anomenar els tres estats d’ànim sans). I deia que eren l’acceptació, el gaudi, i l’entusiasme. Doncs bé, afirmava que el secret és fer que t’agradi allò que fas, aconseguir disfrutar amb allò que fas en aquest precís instant. I que si no aconsegueixes arribar a cap d’aquests tres estats d’ànim (acceptació, gaudi o entusiasme), aleshores que pleguis.

Clar, això potser és una mica agosarat de dir-ho en aquesta època, però crec que aporta llum, que aporta una alternativa, a aquelles persones que creuen per sobre de tot en el sacrifici. És a dir, que ens diuen que no cal sentir-se desgraciat. Que no serem més valents per ser-ne. Que podem gaudir d’aquest precís instant. I el que m’agrada de tot aquest argument és que traspua un esperit que em sembla magnífic. Ens diu que la felicitat no és un estat, ens diu que la felicitat és una actitud. I és que al final tot depèn de l’actitud. El més sorprenent, ara que estic cada vegada més obert a aquestes coses, és que rebem missatges d’aquest tipus de tot arreu. Cançons, pel·lícules, novel·les, la veïna que ens somriu cada matí…

Atmosferes de Festa de Tardor

Fa un mes, durant la Festa de Tardor de Sant Feliu, vaig voltar pel poble amb un company gravant tots els esdeveniments amb la càmera. Vem decidir crear el documental definitiu sobre la nostra festa amb la intenció que transpirés l’ambient d’intensa alegria que viu Sant Feliu durant la Festa de Tardor. Bé, ara la feina és grossa, perquè tenim 16 hores gravades que hauré de començar a mirar-me i treballar. Però encara no n’havia parlat amb vosaltres i volia compartir l’experiència tan maca. Va ser molta feina, eh, i dura. Vem acabar fets pols. Però a tot arreu on anàvem amb la càmera recollíem expressions d’alegria dels santfeliuencs. Sobretot dels més joves. Recordo més d’una ocasió en què una multitud de nens i nenes se’ns llençaven davant la càmera i el micròfon. Aquesta alegria, aquestes ganes de voler expressar la joia… jo em pregunto si és possible fer-ho amb tot. Si la felicitat és una actitud, podem triar ser feliços sempre. Així que fem-ho.

Per cert, que tenim un grup al Facebook, del futur documental de la Festa de Tardor, i ja hi ha més de 70 seguidors. Hi esteu tots convidats per seguir l’evolució. Ja hi tinc un primer tràiler publicat. L’adreça és festadetardor.com o facebook.com/festadetardor

La lliçó de Pere Dot

I parlant encara de pel·lícules i coses audiovisuals d’aquestes que faig, vull anunciar-vos (aquests dies estic fent una mica d’spam, amb això, ho sé)… vull anunciar-vos que aquesta tarda, a les 19:30 a la sala 1 del CineBaix tornem a projectar el documental que hem fet l’Israel Ruiz i jo amb els Amics de les Roses de Sant Feliu. La pel·lícula es titula “Les arrels de les roses”, un títol molt encertat per un documental que revela els orígens d’aquest símbol de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat: la rosa.

I això lliga molt bé amb el que parlava al principi de la meva filosofada d’avui. Lliga amb Pere Dot. Pere Dot era un roserista, internacionalment conegut i reconegut per haver creat més d’un centenar de noves espècies de roses. Era de Sant Feliu, com sabeu, medalla d’or i fill predilecte de la ciutat. Doncs bé, en el documental que avui tornem a presentar (ja en la versió definitiva, més polida), s’explica que Pere Dot era un home humil, un artista que treballava apassionadament per les seves roses, de vegades fins i tot aïllant-se de l’entorn, com va fer durant la Guerra Civil.

Crec que Pere Dot hauria de ser un exemple per a tots nosaltres. Un símbol on emmirallar-nos. A mi Pere Dot m’ensenya a estimar allò que faig. M’ensenya a trobar el gaudi en allò que faig ara, sense buscar una recompensa en el futur. La recompensa és disfrutar, entusiasmar-te amb allò que fas ara i aquí. I des d’aquesta dedicació sense buscar reconeixement, des d’aquesta humilitat i servitud a l’ofici que va lluitar activament per desenvolupar; des d’aquesta sana motivació, Pere Dot va fer arribar les roses fetes a Sant Feliu a tot el món. Al Japó, als Estats Units, a desenes de roserars d’Europa i més enllà floreixen roses amb noms catalans, creades per un santfeliuenc. Però, com diu en el documental el nét de Pere Dot, el Jordi Dot, diu “Ell no era gaire de tot això” (dels reconeixements públics i les plaques). “A ell li agradava estar per les seves roses”. Crec que és una actitud admirable. Fer pel plaer de fer. Des d’aquesta perspectiva, si després reconeixen la teva feina, això ja no és la finalitat necessària per la teva satisfacció, sinó el regal de compartir l’amor que hi has posat i que els altres han captat. I és que aquest home, Pere Dot, és tota una inspiració sense voler-ho. Més o menys així ho va expressar l’alcalde, Jordi San José, en el seu discurs d’investidura el juny passat.

Bé, si voleu descobrir més sobre el Pere Dot i conèixer més sobre la vostra ciutat, Sant Feliu, esteu tots convidats a la projecció de la pel·lícula, que és gratuïta, i que té lloc aquesta tarda, a les 19:30, al CineBaix. Si encara no us he convençut, aquí teniu el tràiler.

Així que pensant en tot això, pensant en l’entusiasme i la saviesa de Pere Dot, pensant en fer pel plaer de fer, pensant en l’atmosfera de felicitat de la Festa de Tardor, pensant en què la felicitat no és un estat sinó una actitud, pensant en què el secret és gaudir d’això que estàs fent ara i aquí… pensant en tot això arribo a la conclusió que, per descomptat, la màgia existeix.